Cheap Bastards!

La historia es la seguent:

Arribem a Sapa, un poble al nort del Vietnam, molt maco, a dalt d'una muntanya desde on es veuen tots els arrossals de la zona. El clima no acompanya i no estem per fer gaire de exploradors. A mes estm cansats del viatge en bus desde Dien Bien Phu i necessitem dormir. Total que, coses de la vida, jo m'aixeco el primer de tots, cosa que normalment no passa, i em canvio per sortir al carrer a comprar alguna cosa per esmorzar al mercat del poble. Sapa, al estar situat a la part alta de una muntanya es el tipic poble que fa una mica de baixada, i els carrers tan pujen com baixen molt accentuadament. Deu metres despres de sortir del Hotel on estavem, podria dir hostal per quedar mes rollo backpacking, pero era un hotel i no volem enganyar a la audiencia, em trobo un home d'uns 60 anys, 1.60 d'altura (mes baix que l'alfo encara que ell pensi que medeix 1.40m) amb barba cabells llargs recollits en una cua i una camisa de Las Vegas, comensa a donar-me "palique" sense ton ni son. L'home que es america resident a Phoenix, resul;ta ser molt "dicharachero" i comensa a explicar-me la seva vida. Resulta que esta casat amb una senyora pertanyent a la etnia "mong" (jo al principi pensava que estava casat amb una monja i no em quadrava gaire). El cas es que el tal element es passava quatre mesos al any aqui pq la seva dona, que no parlava angles ni sabia llegir ni escriure, pogues estar amb la seva familia. La primera coas que em va cridar l'atencio va ser l'odi que els hi tenia als vietnamites, etnia majoritaria al pais, i no parava de insultar-los en veu mes o menys baixa quan passaven a prop d'on erem.

A mi el senyor em va semblar del mes pintoresc i vaig decidir presentr-lo als demes. Despres de ensenyar-me la seva habitacio, estava al mateix hotel que nosaltres, va entrar sense vacilar a la nostra i va enxampar als demes pseudo amb pijama, despretats, arreglant-se. Ens va fer bona impressio i vem decidir que seria gracios pasejar amb ell pel poble que coneixia be. El Pere i jo el vem seguir, vem correr darrera d'ell pq aquest home no caminava pel carrer sino que corria, i de seguida ens va portar al mercat de teixits on treballava la seva dona. El que podria semblar un engany per que li compressim coses a la botiga de la seva dona no va ser tal, ja que ni el Pere ni jo vam picar a la botiga de la seva dona ni a la de la sogra, l'Alfo per aixo no pot dir el mateix, li va pagar el sopar comprant-se un gorro que ni tant sols li agrada. (Aquest nen es massa impulsiu a vegades).

Despres del mercat vem anar a una botiga on s'hi exposaven quadres, o fotografies mes aviat. Encara que retocades amb fotoshop tenien el seu encant. Vem decidir anar a dinar ja que comensavem a estar cansats del america i aprofitant que parlava amb dues rosses de bon veure (en aquell moment no ho vem expresar aixi pero com que hi ha mames que lleigeixen ho deixarem aqui) vem despedir-nos rapidament d'ell i vem marxar. I quan estavem a la porta el tiu desde dintre ens crida en angles "rancios bastardos"! En to de conya se suposa, pero el fons era perque no li vem comprar res a la dona.

Pero aixo no es tot. Per la nit ens va invitar a sopar a la seva habitacio on hi tenia una tauleta i un aparell per calentar aigua i fer-hi bullir coses. (De cuina jo no en tinc ni idea)

Vem acceptar la invitacio mes per estalviar-nos de pagar un sopar (el tema economic a segons qui ja no li quadren els numeros, no dire noms pero hi ha que prediquen que faran "huelga de hambre" , en AeL FOdo no se lo cree ni el).

Despres de fer una bonica exursio per la tarda, acompanyada per la pluja, com en casi tot el viatje, vem arribar a la seva habitacio a les 19 puntuals, com es nota que no soc jo el que organitza, amb unes cerveses per quedar be i no semblar tant Cheap Bastards com ens havia dit fa unes hores.

El sopar va marcar un avans i un despres en la nostra forma de veure aquell home. El tiu no ens deixava parlar ens explicava coses la majoria de les quals no ens interessaven, a la dona la tracta com si fos la seva mascota, ja que no es comuniquen, no ha fet l'esfors ni de parlar en la seva llengua i fa set anys que estan casats, i no volia saber res de les nostres vides excepte que quan cobravem i com ens ho gastavem. A mes per una part es declarava enamorat dels mexicans pero per altre criticava els que immigraven als EUA.

Molt fastigos el tema. Al final, el sopar no era gran cosa i tres hores despres semblava que ens haviem lliurat d'ell i vem anar a la habitacio amb el proposit de criticar-lo fins que els "timpanos" li rebentessin, cose que solem fer amb tothom a qui coneixem en el viatge. Som unes Fucking Marujes!!!

Pero el home sabia en quina habitacio estavem va venir ens va picar i va entrar quan estavem tots ficats al llit (un dels quals estava PEREacticament en boles). A ell no li va importar el mes minim i ens va estar fotent un rollto de mitja hora mes. L'unic que va aguantar estoicament va ser l'Alfo, els demes al no saber tant angles podiem anar desconectant fent veure que lllegiem com el Victor, badallant descaradament com jo o fent-se els dormits com el Pere.

La "moraleja" del dia va ser sens dubte que als americans que estan pel Vietnam mes val no acostar-s'hi no vagi a ser que es pensi que som comunistes.

ESO ES TODO AMIGOS!!!

PETONS!